Duc un trencat al cor,
absurd constant de incidències quotidianes
què consumeixen l'esperit al silenci del dubte :
no trobar-ne'n consistència;
Va resultar que no sabia on havia de cercar.
[Aconteció:]
El cos em va sanar quan vaig començar a escoltar-me a mi mateixa,
quan deixà de voler ser, per esser en essència.
Però encara porto un mirall per bateg,
un prisma reminiscent de la llum que m'emporta des del conscient
i m'alimenta de incògnites,
fam
fang
melangia
malson.
Avui escric per endeutar-me,
per intentar desofergar-me dels nirvis que m'estrenyen la buidor,
un grapat de caramulls,
I la sorra estesa a la taula on
petites illes es netetjen els peus
deixant bruta les profunditats
a les aigües de ma ànima.
No cal que demaneu, és dins vostre
l'incendi,
la voràgine que es perd a la foscor
d'aquesta terra ferida
què no oblida, però
que no lluita perquè no veu la raó:
Un silenci absolut
que ens digui totes les nostres pors.
Caliu de les avantpassades
què deixaren petjades al camí:
Un impuls, el moviment
i veure si és que no n'hi ha de res cert;
que torni a colpejar la mateixa sang calent
quan, de sobte, ens aturem a l'enreu dels presagis per admirar-nos,
per desfer-nos i estimar-nos.