Dissolta, 

l'ànima, 

reprén el camí de fugida, 

recull els trossos que descansen a terra,

els records d'un mirall trencat,

i els aferra amb serenitat davant la incertesa d'una vida sense el gust agridolç que provoquen les seves descàrregues elèctriques.

Fred,

i el deixa delicadament al llit,

el mira disimuladament de reull,

l'envolta i li dóna la volta.

I què més dóna? Pensa l'ànima.

I m'aixec, 

jo, 

amb aquesta cosa que em penja del cor, 

que m'agafa amb força el braç 

per tal de recolçar-se

per tal de no recaure

i torn a col·locar-la al seu lloc.

M'aixec,

jo,

i entre un grapat de gent distorsionada

una musa,

un instant,

una llum,

un rerafons 

i la pèrdua de la conciència debota de processions.

Torn al llit, 

veig un moix amb el meu reflexe
arrastrant el mirall a la finestra

i el vent arrossegant la seva olor,

i el vent arrossegant...