Es desvesteix el blanc enlluernador dels edificis 

que contempla la panoràmica del sense sentit 

des del seu balcó.

Em cedeix la imatge clarivident

d'una silueta envoltada de tentacions,

desenfocada,

que m'atreu al desig que em fa foc.

I partesc dels contrast de la llum dins la foscor,

la mort entregant-se al desprestigi

que suposa la imaginació.

I tornar de les restes de la pols,

del record sense dolor, 

de la dolçor amagada als plecs a qualque lloc del cor.

És el respecte a la ignorància,

la prova exacta

que demostra les pors.

La raó s'espanta.

I l'enrenou que m'allunya del seu cos

despullat sota l'aigua,

nú per la mirada,

inspira al silenci que incita a l'oblid del jo.

[Només un instant

em crema per dedins,

em perdo a un calaix,

imagina els meus dits]