A UNA DAMA QUE ES PENTINAVA DARRERA UNA REIXA EN TEMPS DE VICENÇ GARCIA, BARTOMEU ROSSELLÓ-PÒRCEL (IMITACIÓ DEL FOC)


A UNA DAMA QUE ES PENTINAVA DARRERA UNA REIXA
EN TEMPS DE VICENÇ GARCIA
Amor, senyor de l’àmplia monarquia
que publica el clavell i el foc proclama
en l’ardor de la galta i en la flama
de l’exaltació que l’aire cria
 
els cabells de finíssima atzabeja
en el combat de vori que pentina
perú de lliris i de llunes mina,
ornament de les neus, dels ors enveja,
treu de la reixa, i que la saborosa
feina del bes, batalla graciosa
del córrer d’unes cames despullades,
deixi les verdes herbes alterades.
Oh desmai en les tiges onejants
de marbres, ceres, roses bategants!
Barcelona, 1935.
Em tornava la veu de la consciència,
una senyal rere altra,
una consecució d'alertes imprevistes que adelantaven.
Era la vida que em cridava en petites proporcions 
per advertir-me davant la obvietat.
Però jo tancava els ulls
i sentia el cor,
i aquell batec
insaciable
inaturable
inevitable
em sacsejava per dedins.
Delicte
d'aquell que sent a les entranyes
i jutja la incerteza de l'acte
sota la imposició de la raó
amagant 
dins les ferides 
la por a la dol(ç)or
Ingenu
aquell que es veu per damunt de l'ànima
i juga amb les xacres
dilatant-les amb precisió.
Un surt malferit després del doblegament del jo.


Un glop de la sang que batega


Enyor l'assegurança d'una pell incerta,
el despertar dels instints. 
Un glop de la sang que batega
i el nucli de l'enigma esclatant a les mans tremoloses de desig.
Enyor l'aigua de la seva mar
enfonsant els peus a terra,
fent contacte,
implacable en la conquesta,
i la seva sang bategant a les meves artèries.
Enyor el temps fugit
per la ignorància
per la importància de l'oblit de la reraguardia
I la llum arribant fins al fons de les ombres,
al racó amagat a la obliqüitat, 
a la indiferència de la gravetat de l'acte.
Un glop de la sang que batega,
i el vent desfent els murs de l'ànima
la imatge dels seus ulls trencant el rerafons de les paraules
una musa que mossega els llavis,
que desperta la pell
i un parell de kilòmetres distanciant l'ànsia,
un parell d'instants aturats al temps.



Una musa a finales de verano
se asoma en el reflejo de su mirada condenándome
al desquicio de sentirme fuera de mi pecho,
me seduce 
hacia la pérdida de la consciencia,
del control de mis sentidos,
me desata 
en los silencios desapercibidos,
en la derrota de la mediocridad
tras la cúspide invasión de su sonrisa
hasta el rincón más inóspito
de mi ser paralizado por la reanimación cardiaca
que provoca el sabor de sus labios
Ese instante de delirio cocainómano
abrazado por el frenesí 
mi boca reclamando su aliento
llamando a la sangre
Una musa a finales de verano
colándose en el desequilibrio potencial de mi sesera
abriéndose camino entre las flores yermas que descansan impasibles en mi jardín
arrastradas
ahora
por el torrente de agua fresca que emana de sus pies al caminar, 
con cautela,
por cada poro de mi piel
Y estas ansias de devorla por fuera
que me devoran por dentro,
que me sacuden las entrañas hasta que desatiendo al tiempo
y me alimento
de lo que me dice su voz mientras desconecto y me encuentro
atrapada en el espacio que separa nuestros cuerpos .
Una musa a finales de verano...
Dissolta, 
l'ànima, 
reprén el camí de fugida, 
recull els trossos que descansen a terra,
els records d'un mirall trencat,
i els aferra amb serenitat davant la incertesa d'una vida sense el gust agridolç que provoquen les seves descàrregues elèctriques.
Fred,
i el deixa delicadament al llit,
el mira disimuladament de reull,
l'envolta i li dóna la volta.
I què més dóna? Pensa l'ànima.
I m'aixec, 
jo, 
amb aquesta cosa que em penja del cor, 
que m'agafa amb força el braç 
per tal de recolçar-se
per tal de no recaure
i torn a col·locar-la al seu lloc.
M'aixec,
jo,
i entre un grapat de gent distorsionada
una musa,
un instant,
una llum,
un rerafons 
i la pèrdua de la conciència debota de processions.
Torn al llit, 
veig un moix amb el meu reflexe
arrastrant el mirall a la finestra
i el vent arrossegant la seva olor,
i el vent arrossegant...