El teu aire no és normal, estimada.
Pot ser el teu verd em recordi al bellut,
i el teu blau m'embadali.
Quin deliri grimpar per les teves curves,
trobar-me de ple amb la meva mar
i aborcar-m'hi amb el pensament,
en ella i en tu,
sempre deixant una part de l'ànima,
fent arrels a les teves entranyes.
La teva terra serà el refugi que mai no podré deixar enrere
i el meu cos,
predestinat a sofrir la teva absència,
es desfarà amb el vent que recorr la teva geografia.
