MARTA (sanglotant rabiosa): M’han tractat com una pedra dels camins, que es fa anar amb els peus perquè rodoli! Mata’m! Mata’m!
MANELIC (subjectant-la, plorant): Marta! Ai, Marta!… Si jo no et puc matar, no, perquè t’estimo, Marta! T’estimo! I t’estimava des d’allà dalt, al pujar tu, que jo era un grapat de neu es va fondre mirant-te. I t’he estimat encara més al venir a trobar-te, pobre de mi, davallant a salts, com l’aigua del cims a ajuntar-se amb l’aigua de la mar, que diuen que és amarganta! Que ho siga, d’amarganta; que ho siga; ella atrau com tu m’atraus a mi; perquè et desitjo i t’estimo, Marta! (ella es vol desprendre d’ell amb energia bregant) i ara més, ara més; per… perquè no ho sé el perquè, ni em fa falta el saber-ho! Perquè m’has enganyat potser; perquè he sentit la calor de la teva sang; perquè t’he respirat a tota tu tot jo! I mira, per mi no ha lleis d’ací baix ni res que m’aturi, que els llamps i les mestralades m’han fet lliure, i vull, jo, perquè ho vull, besar-te i mossegar-te fins a l'ànima, i estrenye’t en mos braços ofegan-t’hi en ells, confonent en un afanys rabiós la mort i la vida, com a home i com a fera, que ho sóc i ho vull ser sempre home i fera, tot junt, tot, contra de tu i amb tu, i contra tothom, de la terra (La té a ella en sos braços mig desmaiada. Mira cap a la banda de la cortina i se l’emporta ràpid a l’altra banda en sos braços) I ara que me la vinguen a prendre! Ira de Déu! Que vinguen!
Terra Baixa, Àngel Guimerà.