Les hores han callat en el rellotge
el degoteig d'arena o de mercuri,
la màquina fantasma de la vida,
la por a la mort de tot, l'incert enginy
de dir silent la saguera paraula.
Si totes féren, la darrera mata.
Sóc jo el rellotge, amb l'íntima certesa
de recrear l'amor per destruir-lo,
d'aturar el pas del sol, nou Josuè,
d'eixamplar l'aura de la lluna plena
feta flor d'ametller que l'aire embauma.
Mostra, el veral, el temps de les ciceres
i el mar en calma esclat de llamps, elèctrica
força del mot i del temps des de l'exili.
I tornar a dir el meu nom és anomenar-te,
terra endins, temps endins, el talismà
del sacrilegi, solc, anhel silvestre,
terra en els ulls, testimoni de l'aigua,
meòria salvatge de les coses,
la torrentada de les pedres malves.
Poema VIII, (Illa a mitja veu),
L'illa i el silencia, Jaume Pomar.