Que de vegades em fuig del cap

la idea de sentir-me una mica viva.

Llavors sent l'irremediable instint

d'abocar-m'hi  dins la teva ànima,

de refugiar-me als teus racons inòspits

i em desfaig, 

com la línia visual difuminada que esvaeix la intensitat de l'horitzó 

quan es veu perduda,
confosa,

grimpant per la claredat distorsionada
de l'escala de matisos que disgreguen la blavor del cel, 

la puresa del teu blanc
precipitant-se contra aquesta riba traïda per la foscor.

"A MALLORCA, DURANT LA GUERRA CIVIL", Imitació del foc , Bartomeu Rosselló-Pòrcel

Verdegen encara aquells camps

i duren aquelles arbredes

i damunt del mateix atzur

es retallen les meves muntanyes.

Allí les pedres invoquen sempre

la pluja difícil, la pluja blava

que ve de tu, cadena clara,

serra, plaer, claror meva!

Sóc avar de la llum que em resta dins els ulls

i que em fa tremolar quan et recordo!

Ara els jardins hi són com músiques

i em torben, em fatiguen com en un tedi lent.

El cor de la tardor ja s'hi marceix,

concertat amb fumeres delicades.

I les herbes es cremen a turons

de cacera, entre somnis de setembre

i boires entintades de capvespre.

Tota la meva vida es lliga a tu,

com en la nit les flames a la fosca. 

Barcelona, setembre de 1937

Océano Elisabet, Órbita Pizarnik.

 A Elisabet              

6
"Ella se desnuda en el paraíso

de su memoria

Ella desconoce el feroz destino

de sus visiones

Ella tiene miedo de no saber nombrar

lo que no existe"

Y pasar desapercibida

entre las sombras de sus muertes,

escondidas en los pliegues de las rosas que habitan su jardín.

Pero a veces trae tormenta,

sin saberlo,

tras los matices que dibuja

la altura de lo opaco,

llevándote a naufragar 

con la calma de la marea 

a la inmensidad de su alma.

Que no temo el nombrarte

y llenarme la boca de felicidad.

Y qué alegría más tonta,

esta,

de saberte a mi lado 

y sentirte en mis adentros.

Árbol de Diana, Alejandra Pizarnik.

Anexión propia-

-Art, Es Balu-

Entre aquestes parets, 

dins d'aquesta muralla 

desfaré la meva ànima, 

obriré el meu ésser 

impermeable als efectes dels humans, 

despullat davant la força del vent, 

al contacte directe amb la meva mar,

faré brollar, 

com una font desbordant de llum 

des de què emanen les ferides, 

cada cicatriu pintada de foscor 

per encendrer-la amb la flama ardent del silenci.

Maldita literatura.

Y ahora retumba en mi pecho una sensación agonizante

que reclama aire, 

que suplica vida, 

que reinventa versos evocando a la muerte.

Ya no queda tiempo, 

ya no quedan ganas, 

ya no quedan alusiones a las palabras de Pessoa.

Ya no queda nada.

"Estimada Marta", Miquel Martí i Pol

Mira'm els ulls que cap fosca no venç.

Vinc d'un estiu amb massa pluges,

però duc foc a l'arrel de les ungles

i no tinc cap sangtraït pels racons

de la pell del record.

Per l'abril farà anys del desgavell:

set anys, cosits amb una agulla d'or

a la sorra del temps,

platges enllà perquè la mar els renti

i el sol i el vent en facin diademes.

Mira'm els ulls i oblida el cos feixuc,

la cambra closa, els grans silencis;

de tot això só ric, i de més coses,

però no em tempta la fredor del vidre

i sobrevisc, aigües damunt del somni,

tenaç com sempre.

Mira'm els ulls. Hi pots llegir el retorn.